Cumbres borrascosas

Quién comparta el amor i el odio, quién crea saber que es la vida que se asome a la ventana que muestra esta novela. Todo cobrará sentido y el mundo girará en sentido contrario

cridaaaaaaaa

Quan la vida es complica i les injustícies comencen a colpejar de manera constant contra tu, sents la típica necessitat de cridar, de fer-te sentir. Alces la teva veu per sobre el soroll de la gent, tot i que la naturalesa intenti fer-te callar.
Necessites desfogar-te i com a últim recurs només queda la paraula escrita, poderosa arma afilada, que de manera impune et permet expressar-te.
Tot que la necessito, crec que de vegades és millor un bon crit per treure't de sobre tota la tensió acumulada.

Tinto de verano

Puede que no sea un ensayo en el sentido estricto de la palabra, pero la recopilación de artículos de Elvira Lindo han hecho plantearme muchas cosas.
¿Qué debe tener una escritora? ¿Se puede hacer reír y pensar a la vez? ¿Qué significa vivir?
Con Tinto de verano aprendí que una voz puede marcar un rumbo.

La pobre niña rica

que se convirtió en una princesa mediática de la mano de Andy Warhol.

Edie Sedgwick, retratada en el film Factory Girl.
La verdad, el mito y su vida se tejen de manera irracional y alocada en esta historia de amor, amistad y perdida.

educació en l'ensenyament

Moltes vegades et recomanen que si no saps una cosa, callis. No val la pena fer el ridícul. Hi estic totalment d'acord.
Però avui no puc callar, i menys quan un professor t'increpa d'aquesta manera.
Ho explicaré des de l'inici. A dos quarts de dotze piquem a la porta del despatx. Ens diu que entrem i, a l'obrir la porta, hi ha un grup parlant amb ell.
El professor ens diu: "podeu esperar fora que estic amb un grup". I jo tenia ganes de contestar: "I per que ens has dit que entrem".
Ja em començat amb mal peu. Un cop passem, amb 10 minuts de retard, obre els fulls i ens diu que ja tindriem dos punts menys.
Crec que la cara que hem posat era tot un poema. Davant el dubte hem preferit callar.
Comença la tutoria, ja amb mal peu i una gran tensió. A cada paràgraf una pregunta, nosaltres perdudes i espentades anavem responem com podiem, ja que coneixem la seva mala baba.
Finalment, ja no hem pogut més i hem començat a constetar a la defensiva. Tenia ganes de cridar, de dir-li que hem fet una recerca de totes les biblioteques que coneixem sense cap resposta, de que no pot abusar del seu poder i tractar els alumnes amb condescència o mala educació.
És una optativa, per la qual hem pagat i vull que m'expliquin les coses, no a l'inversa, perquè llavors la que hauria de rebre el sou sóc jo i no ell.
Quantes vegades s'ha parlat del fracàs escolar i mai han pensat que sigui el professor, en alguns casos, el que incita a tirar la tovallola i esperar al pròxim any per matricular-te a una assignatura de la qual no et faci por preguntar a classe?

En fi, ara serà millor callar i preparar-se pel pròxim assalt

"A caballo regalado no le mires el dentado", dijó el dentista al sacarle la última muela a su paciente

Errante...

Una cita pendiente

Llegué con tiempo de antelación. El lugar: el restaurante de un famoso Hotel de Los Ángeles. Me recogí la falda y baje de carruaje. Hay gente que utiliza esos demoniacos coches, pero yo prefiero mi caballo de pura sangre, negro. En fin, dejemos los detalles y centrémonos en lo que nos lleva a este lujoso hotel.
Antes de sentarme, al pasar por el corredor me miré por última vez, para comprobar que mi maquillaje estaba perfecto. Una dama siempre tiene que hacer esperar a su acompañante; así que me dirigí a la cocina para preparar el brebaje con el que celebraríamos mi vuelta al mundo del arte.
Estaba allí, sentado, vestido prácticamente de negro. Su porte serio, su carisma le daban un toque bohemio que me atraía sin saber porqué. Se levantó, me senté en mi silla. Nos sirvieron un primero acompañado por un vino blanco exquisito. Era mi momento y lo aproveché.
- Señor Hitchcock, me encantaría presentarme para el papel femenino de su próximo proyecto.
Ante mi buena voluntad y mi seriedad el puso esta cara, rostro que después, antes de marcharme, pondría de nuevo.


- Ya tengo pensada a mi protagonista, señora 0’Hara
- Señorita.
- Si claro.
- ¿Y quién es la afortunada?
- Audrey Hepburn
Me irritó tanto que no pude contenerme. Saqué mi as de debajo de la manga. Lo amenace, mi productora había comprado los derechos de su obra. El dinero del señor Rhutler tenían que servir para alguna cosa. Y no, no podía dejarme arrollar por ella. ¡Esta vez no! No voy a permitir que vuelvan a ganar las mujeres con un toque de vulnerabilidad, cuando en realidad son seres con poco carácter.
Finalmente, decidí comportarme y aceptar mi pequeña derrota, para posteriormente ganar la batalla.
- Esta bien, usted ha ganado. Brindemos por su proyecto y mi vuelta al trabajo.
El puso una cara rara. Empezaba a desconfiar y yo tenía que conseguir mi objetivo. La copa estaba llena de veneno. Era perfecto.
Las copas chocaron y su garganta tragó el líquido espeso. Su cara tomó un matiz azulado, pronto morado y su sonrisa se petrificó.
Nunca antes había matado a nadie, pero juro por Dios que nadie me va a pisar más.
Borré las huellas de los tenedores y la copa. Sabía que Alfred Hitchcock guardaba su agenda en el bolsillo derecho de la chaqueta. La cogí, borré mi nombre y puse el de la Señora Hepburn.
Me marché del local subida en mi carruaje. Con la imagen de su sonrisa gravada siempre en mi mente. Le dije adiós con el conocimiento que un hombre como él siempre antepondría su carrera a su vida.

FITXA POLICIAL ESCARLATA O’HARA

•Nombre: Scarlett O’Hara
•Casada con: Rhett Butler
•Vivió la guerra de secesión •Coprotagonista de Lo que el viento se llevó.
•Elementos identificativos: persona atractiva, manipuladora y fría pero con una gran capacidad para amar.
•Valores: relativiza los grandes problemas pero engrandece las nimiedades. Gran creyente de las clases sociales.
•Modo de interrogatorio: infiltración en el seno de su familia, estrechar vínculos amistosos y poder reflexionar con ella.
•Producto cultural: Tras la novela y el éxito del largometraje, la presentaríamos a través de un dietario y la recopilación de un conjunto de cartas que emitió durante la Guerra de Secesión.

y en un instante el mundo se paralizó

Ayer se jugaba el derbi Madrid- Barça. Miles de aficionados estuvieron pendientes de la televisión y la radio para saber como evolucionaba su equipo. Yo no.
La gente enloqueció, al menos los seguidores del equipo de Guardiola, ante los 6 goles que marcaron en campo contrario. Yo no.
La gente celebro por las Ramblas el éxito del partido, la ventaja de 4 puntos y la ilusión de ganar la Liga. Yo no.
Pero lo que si hice, de manera involuntaria, me emocioné. Se erizaron mis cabellos al sentir la euforia ajena. El ruido, la alegría, compartir esa emoción fue algo realmente sorprendente. Al cruzar la plaza un cabeza rapado celebró la victoria con un negro. Visca el Barça!
En ese instante el mundo se paralizó. Todo quedó en la cuerda floja, ya nada importaba, ni la crisis, el malestar social o que el lunes se vuelvan a discutir los ERE.
La felicidad ha llenado a los culés durante este fin de semana. Ahora queda por demostrar que esta euforia no es pasajera.

Herois del carrer

Els rodamóns són les persones que viuen al límit de les nostres pors. Viuen sense casa, menjar o feina estable, conviuen amb la pobresa més extrema i la riquesa més insolidària dels que els envolten.
A Sabadell hi ha dos sense sostre que dormiten a l ‘Immaculat cor de Maria, davant de l’Ajuntament. Es passen el dia asseguts en el portal de La Caixa, dediquen somriures a la gent gran, i enraonen amb els nenes de l’Escola Pia, un dels centres més distingits de la ciutat.
Entre ells existeix una mena de codi màgic, el futbol i l’escola són els temes que els uneixen, les rialles es dibuixen en el rostre de tots dos, fins que arriba la mare, pare o mainadera que els mira amb desaprovació i renya als nens per mantenir un contacte anti- estamentari.
El rodamón els hi guinya l’ull, sabent que demà tindran cinc minutets més per xerrar. El nen torna a casa seva amb un misteri els ulls, aquell amic viu sense res, enfrontant-se al dia a dia, sense normes, deures o obligacions. És quasi un heroi.
Però el que queda sota la protecció de l’església sap que no és un heroi és una lacra social, una persona que s’enfronta al món i té totes les cartes per perdre la batalla.
Algú que viu en els límits, que lluita cada dia, que disposa del seu carisma i saviesa per sobreviure, això són els vertaders herois, no els homes amb capes vermelles i calçotets per sobre dels pantalons que compten amb els superpoders i l’acceptació social per lluitar contra el dur món.

la primera gota

la oscuridad se prendió en el cielo
todo se congrego para formarla
se vistió la gente para recibirla

el cielo tronó ante su llegada
y la primera gota cayó
como por arte de magia

los ZAPATOS

Para los niños los zapatos son un elemento incomodo. Es un indicador de comportamiento. Significa que debes salir de casa pero conlleva tener que comportarse como una persona adulta, siguiendo las normas.
Para los conquistadores un elemento de salvajismo era andar descalzos, no poseer ni unos tristes zapatos para andar como buen cristiano por la vida.
Pero actualmente vemos a muchas personas proclamar que sienten alivio cuando andan descalzos. Están en contacto con la naturaleza, con su yo más infantil que les permite comportarse “mal”, al menos unos minutos al día.
Siempre me ha sorprendido saber que la gente cuando tiene la intención de suicidarse se quita los zapatos y en cambio hay actrices que aseguran tener más de 500 pares de zapatos (cosa que provoca un poco de envidia, al menos en mi), y luego pienso para qué, para poder quitártelos antes de saltar?

El gran Torino

Simplement magnífica

DeFiNiCiÓ

Últimament tinc un neguit. Una necessitat urgent, ganes d’autodefinir-me, d’expressar el meu malestar al món. Trencar barreres, convencions, cridar i fugir i sobretot colpejar. No un atac brutal sinó un cop d’atenció a aquelles persones que s’amaguen, que no saben qui són, que imiten als altres, aquelles que volen imposar la seva voluntat als més dèbils, els que es queden xerrant en mig de carrer, les que entren a l’ascensor i es posen al davant dificultant que els últims que arriben puguin entrar, les persones xafarderes, tots aquells que viuen el dia a dia sense mirar-se al mirall i veure el que fan, sense reflexionar cada petit gest que ha pogut provocar un terratrèmol.
Si costa definir-me avui, segurament que demà i dintre d’uns anys. Com poden acceptar una definició de cultura?
Per mi la cultura és la manifestació de que cada persona vol expressar. Avui, per mi és molt personal i segurament demà serà de conjunt, i passat institucional...cada dia un món. Cada dia un sentiment predominant, cada dia una necessitat urgent.

Obre els ulls!

Aquest estiu passat vaig emprendre un viatge interior. Vaig decidir passar un mes fora estudiant anglès. Si heu entès bé, sense conèixer a ningú, en un país estranger on tot estava en les meves mans.
La gent que em coneixia tenia diverses opinions. Alguns em titllaven de boja i altres d’aventurera, però heu de saber que jo tenia por tot i que no ho mostres.
Els dies van passar i l’hora d’embarcar arribava a la seva fi. Vaig arribar a l’aeroport amb una maleta enorme (penseu que m’hi estaria un mes sencer!) i allà vaig començar a veure gent igual que jo, atemorides però excitades per la possibilitat d’escapar de tu mateix durant uns dies.
Haig de reconèixer que a Dublín m’ho vaig passar bomba. Cada dia sortíem d’excursió després de 4 hores de classe, vaig conèixer gent d’altres països i gent espanyola, fet que em va servir per adonar-me’n que els tòpics simplement són tòpics i no realitats. Vaig aprendre anglès, costums alienes, formes de veure la vida que actualment utilitzo en les situacions més desesperades i alguna cosa va canviar dins meu.
Segons diuen els que hem coneixen de tota la vida vaig madurar, però també vaig aprendre la importància dels viatges llargs i en solitari. Aquest any repeteixo i el meu destí és Gales.

Rèquiem a Pepe Rubianes

http://www.youtube.com/watch?v=bkssQF7YYr8
http://www.youtube.com/watch?v=PVernxeuXAM
http://www.youtube.com/watch?v=T9w-qHm-Kt4
http://www.youtube.com/watch?v=R2X4FLQvExc
http://www.youtube.com/watch?v=gRdbs5XoUc8

Per tots aquells que no l'haguessin anat a veure, pels que es van perdre la seva retransmissió per TV3, poso uns links d'un dels comediants més emblemàtics de Catalunya i més controvertit.
Va ser un gran comunicador cultural.

crónica de viajes

Sus crónicas son pequeños trozos de un mundo mágico, casi imposible. Retrata su gente, sus costumbres pero siempre con un cierto optimismo y con poca crítica.
Venecia esa ciudad pequeña, llena de gente, que se puede cruzar a través de los puentes, es presentada como un lugar bucólico donde por sus calles se pasea Giovanni Casanova y no la multitud de turistas, entusiasmados por esa rara características que es el agua.
Pero tampoco podemos ser feroces y salvajes al hablar de un lugar, ya que por un tiempo efímero nos ha abierto sus puertas, nos ha acogido en su seno y sólo obtenemos la visión agradable de un turista.
¿El tópico?

Que s’amaga sota el somriure?

La perversió, això és el que em recorre pel cos quan penso en coses poc ètiques o educades. I si avui no hi vaig? I si ara s’entrebanqués? Imagina’t si s’ha posat malalt? Què faria si avui em quedés sola a casa? Ojalà no ho pugui fer?
En realitat aquestes són les minúcies que es materialitzen a la meva ment quan penso en coses perverses.
Jo, que odio la sang, que em marejo només de veure-la vaig presenciar una pràctica de biologia on obrien a un pollet indefens de dalt a baix i utilitzaven les agulles per lligar-lo al seu terrible destí. I tot i que sembli monstruós tal i com ho expliqui no vaig patir, darrera la càmera no era jo mateixa, sinó una informadora que a través de la morbositat i el dolor creava un reportatge fotogràfic digne dels més gores.
Però el problema no és ser pervers, sinó que arribis a experimentar l’absència de consciència. Quan en la teva ment no existeix cap mecanisme, per molt tard que sigui, que t’adverteixi que allò no és adequat.
I per això, de vegades un petit somriure es dibuixa en el meu rostre fruït d’una perversió, normalment gràfica, que ha creuat pel meu cervell deixant una imatge impactant i irònica. I jo gaudeixo d’ella, fins que algú em pregunta: de què rius?
- de res, de res. Tu no ho entendries!
I en certa mesura és veritat perquè ella no comparteix els meus límits, ni pot arribar potser a considerar si allò és pervers o simplement avorriment.
Però mentre pugui, de tant en quan, un somriure sorgirà i deixaré que la meva ment creui el límit imposat per aquesta conservadora societat.

Viatge a

Aquest poema tracta sobre un tema clàssic: el retorn d’Ulises a Ítaca, però realment no és un retorn el que va fer aquest heroi grec sinó que va viure diferents aventures que el van formar com a persona.
Quan realitzes un viatge l’important no és el destí sinó el recorregut que has dut a terme, els obstacles que has hagut de superar i tot allò desconegut que s’enganxarà a la pell i ja mai més podràs esborrar.
Ítaca és el somni etern, allò que sempre perseguim i no aconseguim mai, perquè el sol fet de tenir-lo faria que perdés la gràcia. Quina emoció o alegria hagués provocat a Ulises arribar a Ítaca sense tota la seva aventura pel mar? El càstig dels Déus és en realitat una manera de que el personatge reflexioni i creixi.

És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra,

no és que Itacat'hagi enganyat.

Savi, com bé t'has fet,

sabrás el que volen dir les Itaques.

Fragment de Viatge a Itaca de Constantin Kavafis. Traducció de Carles Riba.

El valor del bon gust

Actualment estic fent reformes a casa meva, i els objectes a llençar s’acumulen a l’entrada amb la intenció de fer una tria exhaustiva. Ara, fa cinc minuts, se que un tal Yves Saint- Laurent fa una mega subhasta, que li buiden el saló, sense haver de trucar a la deixalleria.
Però no és tan sols això, sinó que la nostra vida familiar s’ha convertit en una continua argumentació sobre el color més adequat per una habitació amb llum, una interior o la sensació que provoca el verd Amazones per l’entrada del pis. I jo em pregunto: no podria venir els que van fer la subhasta del famós dissenyador a casa meva i s’enduen els mobles vells i proposen els nous colors?
Tres diumenges, dia de descans de nostre senyor, mirant l’amplia gamma de colors. Com es que hi ha tantes variants del taronja? Si la ment humana no és capaç de retenir-les totes (Comprovat científicament per una servidora!).
Però la cosa no acaba aquí. Els mobles nous, petitíssimes obres d’art que perduraran durant temps en el meu lloc vital, s’han d’escollir, fer o comprar. Tota una odissea!
I malgrat els canvis, entro a casa i tot segueix igual, més nou, però amb el mateix caire familiar que m’acull tant els dies d’eufòrica felicitat com els dies que m’arrossego pel terra de cansament.
I què és el que fa que tot em faci sentir aquell pis com la meva llar: la quantitat de petits records que pengen de la paret. Les fotografies, alguns viatges, els quadre, la mateixa música a l’estèreo i el mateix gerro de ceràmica al costat de la còmoda.
Però avui, després de tanta saviesa acumulada, em pregunto (si masses qüestions existencials en una tarda!) perquè la meva mare va escollir una foto meva estan enfadada. La gent “normal” posa a les seves criatures somrient i en canvi jo surto en la imatge en meitat d’una festa amb cara de pocs amics.
No, encara que us ho penseu no és broma típica dels dadaistes, sinó que segons els meus progenitors és un art valuós. Demostra que en aquesta vida pots estar en moltes situacions, envoltades de les millors coses però l’ésser humà és un insatisfet permanent.
I tot i que estic enfada la foto és bella en si mateixa, capta una part de mi, de la gent que m’envolta, de tot una mica.
Això és art? Doncs resulta que si. No va introduir-se Velàzquez en el quadre de les Menines, i a Duchamp se li va exposar la Font (un wàter), doncs al meu avi, autor de la fotografia, se li ha donat un cert reconeixement al penjar-la.
I classificar el que és art del que no ho és, és una tasca difícil. Estudiosos converteixen un petit objecte en un valor social. Destrien el bon gust del gust recarregat i etiqueten allò pel que s’ha de pagar i allò que ho has de regalar el primer que passa.
Però en la meva modesta opinió, és art allò que parla del seu temps, tant si és innovador com si és històric, allò que té alguna cosa màgica, un secret per descobrir. Allò que realment desitjaries mirar només quan t’acabes de llevar i encara no t’has pres el preuat cafè amb llet. Però jo no sóc una historiadora de l’art i per tant m’haig de guiar per la meva intuïció i per la documentació constant.

La immigració ara i aquí

En el Palau Robert fins el 30 de juny, a la sala 3, s’obre un debat s’obre la immigració. L’entrada està amagada per unes cortines que inciten a obrir i posar-hi el cap. A l’entrar una bola del món en 3D comença a escopir dades: el número d’habitants, l’inici de l’home i les seves migracions com a mètode de vida...

Segueixes les fletxes grogues que et porten d’una sala a un altre. Tot de pantalles amb dades, estadístiques i frases sobre els drets humans pintades a la paret. Et comences a marejar per la quantitat de xifres i canvis que observes a la pantalla. A la sala del costat, un crit que et demana que li prestis atenció. Tota l’habitació està plena de monitors de televisió amb els presentadors del TN que comencen a fer una exposició de les notícies i canvis que ha experimentat Catalunya.
Continues, ara el decorat és un aeroport, on les fronteres semblen diluïdes i arribes a dues portes tancades. Un timbre i el toques, es casi una necessitat. La porta s’obre i ens mostra les oficines de l’atur. Una noia i un noi discuteixen sobre l’ús que en fan els immigrants, un ataca i l’altre defensa. La segona porta és un CAP, i es mantenen els rols de defensor i atacant.
El teu cap pensa i opinina, cau en els mateixos arguments i surt satisfet de la sala. Tot i així, fas una última ullada a una de les finestres de la paret. Dues cadires acullen un cistell de bebè: “Tot ésser Humà té dret a proveir-se d’una vida millor”.

Baixes les escales del Palau Robert amb un somriure. Camines pel Passeig de Gràcia i te n’adones que la diversitat cultural ja és un element cultural característic del nostre poble.

¿Cómo nos ven y nos dejamos ver los españoles?

La culminación del Óscar por parte de Penélope Cruz y sus recientes posados para Annie Leibovitz, en su trabajo The Hollywood Portfolio Vanity; me ha hecho replantear la cuestión del tópico cultural.
Tópico, según la RAE: “Lugar común que la retórica antigua convirtió en fórmulas o clichés fijos y admitidos en esquemas formales o conceptuales de que se sirvieron los escritores con frecuencia”. El tópico no implica una connotación negativa, simplemente depende, como todo, de la perspectiva.
A los españoles se nos ha clasificado de gente alegre, poco trabajadora, sucia, morena. Además nosotros somos los principales creadores de la siesta, la paella y el flamenco, ¡Para qué luego digan que nunca aportamos nada!
Los arquetipos culturales permiten tanto al autor como al lector clasificar rápidamente un colectivo. Definir un grupo según como se le vea y como quiere ser visto.
Dibujar un pueblo es difícil, ya que la realidad es compleja y sus múltiples estructuras y matices hacen la tarea de definir una misión hercúlea.
Definir: “Proposición que expone con claridad y exactitud los caracteres genéricos y diferenciales de algo material o inmaterial”, según nuestra Biblia lingüística (RAE).
¿Hasta que punto el tópico define con claridad y exactitud?
Podríamos decir que para conocer una cosa hay que experimentarla y contextualizarla. En el caso de las comunidades o colectivos pasa exactamente lo mismo.
Pero el quid de la cuestión está en la voluntad que tenemos para continuar con los tópicos. Ya Quevedo los utilizaba de forma despectiva para humillar a los eternos rivales: los catalanes, por ser economistas y aprovechar la crisis americana para levantar la catalana. En ese caso el tópico era malintencionado, un mecanismo para conseguir un objetivo: aumentar la economía castellana.
En el caso de Vicky, Cristina, Barcelona el tópico es un Locus Amoenus, poco real como en todas las obras de Allen, pero que consigue que el nombre de Barcelona apareciera ayer ante la crema y nata de Hollywood, los grandes exportadores de cultura de masas.
Es difícil huir del tópico, ya que en si mismo es una clasificación subjetiva, es decir, a la hora de establecer unas características y esconder otras ya estamos creando una visión que encasillará a la persona u objeto. Simplemente la definición en si ya implica un proceso de clichés.
Debemos intentar evitar los arquetipos, buscar la realidad de forma más directa, pero sin llegar a inventar otra. Perfilar un grupo es difícil, debemos siempre mostrar las dos caras, no sé si de ese modo evitamos el tópico, pero al menos no nos quedamos con la simplicidad del arquetipo.

Expulsión

Llevo años en esta nueva tierra. Aún me pregunto el porque de todo aquello que sucedió.
Mis padres vivían en Granada, eran los alfareros más conocidos y respetados por nuestra comunidad. Elaboraban piezas únicas, hermosas y detallistas que encandilaban a los castellanos viejos.
Poseían una fortuna grande pero modesta, una casa con pocas tierras, ya que su trabajo en la ciudad no les permitía cultivar grandes extensiones, pero la tierra era fértil y no teníamos necesidad de comprar productos fuera.

Yo nací en 1576, el año en que Felipe II prohibió la lengua árabe, los baños y vestirnos según nuestras tradiciones. Ahora que lo pienso me parece aún más cruel de lo que lo recordaba.
Mi padre y mis hermanos conocían la lengua árabe y yo aprendí un poco, a escondidas y en el seno familiar pero consiguieron que una pizca de la magia se adhiriera a mí.

Los primeros años de mi vida viví como una mudéjar, yo en aquellos momentos no sabía que significaba ni porque mis abuelos me miraban con compasión cada vez que oían ruido de caballos cerca de casa. Todo transcurría tranquilo hasta que los hombres del señor nos bautizaron en nombre del rey y de España para convertirnos en santos cristianos. A partir de ese momento fui morisca y ya nada volvió a ser igual. Aprendí castellano tal y como dictaban las órdenes y vestí con las ropas cristianas viejas y raídas que oprimían nuestras costumbres y maltrataban a nuestros ancestros.

Recuerdo especialmente un día. Mi padre estaba ilusionado, una actitud poco frecuente desde hacía años. Hoy en la plaza de Granada, el caballero morisco Francisco Núñez Muley hablaba en nombre de todos ante el consejo de autoridades de la ciudad para pactar una tregua de paz. Defendió delante esos hombres viejos y soberbios que nosotros, los moriscos, habíamos habitado en esas tierras hacía años, que las habíamos cultivado con nuestro sudor, que invertíamos el dinero en la res pública y habíamos aprendido el castellano, a respetar las costumbres cristiana y.... No pudo continuar. Fue acallado por el consejo y la masa castellana empezó a chillar. Nos acusaban de matar a niños, robar su dinero y maldecir sus tierras.

El Cardenal Cisneros juntamente con otros nobles y clérigos ayudaron al rey a tomar su decisión: teníamos tres días para huir, si transcurridos estos nos encontraban aún en estas tierras tenían libertad de quedarse con nuestros bienes y matarnos.
El primer grupo, constituido por 5.500 hombres, salió del Hospital Real de Granada. Permanecimos aún unos quantos allí pero el ejército envió destruir nuestros libros, apresarnos y amenazarnos.

Finalmente, mi familia y yo partimos en 1609. Tenía 33 años y había vivido siempre en aquella casa de grandes arcadas, pisado las calles y conocido a sus gentes. Y ahora… no quedaba nada.
Caminamos dos días, con nuestros pequeños bienes encima. Íbamos en grandes grupos para evitar ser robados y asesinados. Subimos a una galera que nos envió a esta tierra seca y soleada.

Hoy, escribo estas pequeñas anotaciones porque pronto voy a emprender un viaje mayor y más eterno pero quiero que la humanidad conozca ese crimen despiadado que despego a los moriscos de sus tierras.

Per què és tan difícil aconseguir una beca?

Cada cop l’estudiant té menys recursos per accedir a la beca del ministeri per continuar la seva formació. Sembla que l’Estat no vol invertir en els professionals del futur, perquè realment és això el que estan proporcionant amb la beca: millorar el futur de tots.
Sembla una contradicció que cada any et diguin que has d’estudiar per garantir el teu benestar, i ara més que mai s’hauria de potenciar l’educació. Però com sempre, en aquest país de bojos, és el contrari.
Es destinen menys recursos a l’educació, o almenys a la bona educació. La gent hauria de veure com estan les aules d’algunes facultats, els aparells d’investigació o en el nostre cas els platós de televisió.
Però no és només això. Cada any patim un retrocés educatiu. Per exemple hi ha assignatures que semblen anuals, ja que d’una manera o un altre s’inclouen en els desastrosos plans d’estudi.
Tal com deia Valle Inclan: “se aprende más en el bar que en la universidad”, i cada cop la frase recull un sentit més profund i complex.
Iniciem el segon semestre amb l’oportunitat de tornar a començar i resem perquè el pagament de la matricula hagi inclòs bons professionals, d’aquells que fan pensar.
Mentrestant tots ens preguntem si ens han concedit la beca per poder continuar, i entre classe i classe fem art dins de la facultat.