Actualment estic fent reformes a casa meva, i els objectes a llençar s’acumulen a l’entrada amb la intenció de fer una tria exhaustiva. Ara, fa cinc minuts, se que un tal Yves Saint- Laurent fa una mega subhasta, que li buiden el saló, sense haver de trucar a la deixalleria.
Però no és tan sols això, sinó que la nostra vida familiar s’ha convertit en una continua argumentació sobre el color més adequat per una habitació amb llum, una interior o la sensació que provoca el verd Amazones per l’entrada del pis. I jo em pregunto: no podria venir els que van fer la subhasta del famós dissenyador a casa meva i s’enduen els mobles vells i proposen els nous colors?
Tres diumenges, dia de descans de nostre senyor, mirant l’amplia gamma de colors. Com es que hi ha tantes variants del taronja? Si la ment humana no és capaç de retenir-les totes (Comprovat científicament per una servidora!).
Però la cosa no acaba aquí. Els mobles nous, petitíssimes obres d’art que perduraran durant temps en el meu lloc vital, s’han d’escollir, fer o comprar. Tota una odissea!
I malgrat els canvis, entro a casa i tot segueix igual, més nou, però amb el mateix caire familiar que m’acull tant els dies d’eufòrica felicitat com els dies que m’arrossego pel terra de cansament.
I què és el que fa que tot em faci sentir aquell pis com la meva llar: la quantitat de petits records que pengen de la paret. Les fotografies, alguns viatges, els quadre, la mateixa música a l’estèreo i el mateix gerro de ceràmica al costat de la còmoda.
Però avui, després de tanta saviesa acumulada, em pregunto (si masses qüestions existencials en una tarda!) perquè la meva mare va escollir una foto meva estan enfadada. La gent “normal” posa a les seves criatures somrient i en canvi jo surto en la imatge en meitat d’una festa amb cara de pocs amics.
No, encara que us ho penseu no és broma típica dels dadaistes, sinó que segons els meus progenitors és un art valuós. Demostra que en aquesta vida pots estar en moltes situacions, envoltades de les millors coses però l’ésser humà és un insatisfet permanent.
I tot i que estic enfada la foto és bella en si mateixa, capta una part de mi, de la gent que m’envolta, de tot una mica.
Això és art? Doncs resulta que si. No va introduir-se Velàzquez en el quadre de les Menines, i a Duchamp se li va exposar la Font (un wàter), doncs al meu avi, autor de la fotografia, se li ha donat un cert reconeixement al penjar-la.
I classificar el que és art del que no ho és, és una tasca difícil. Estudiosos converteixen un petit objecte en un valor social. Destrien el bon gust del gust recarregat i etiqueten allò pel que s’ha de pagar i allò que ho has de regalar el primer que passa.
Però en la meva modesta opinió, és art allò que parla del seu temps, tant si és innovador com si és històric, allò que té alguna cosa màgica, un secret per descobrir. Allò que realment desitjaries mirar només quan t’acabes de llevar i encara no t’has pres el preuat cafè amb llet. Però jo no sóc una historiadora de l’art i per tant m’haig de guiar per la meva intuïció i per la documentació constant.
Però no és tan sols això, sinó que la nostra vida familiar s’ha convertit en una continua argumentació sobre el color més adequat per una habitació amb llum, una interior o la sensació que provoca el verd Amazones per l’entrada del pis. I jo em pregunto: no podria venir els que van fer la subhasta del famós dissenyador a casa meva i s’enduen els mobles vells i proposen els nous colors?
Tres diumenges, dia de descans de nostre senyor, mirant l’amplia gamma de colors. Com es que hi ha tantes variants del taronja? Si la ment humana no és capaç de retenir-les totes (Comprovat científicament per una servidora!).
Però la cosa no acaba aquí. Els mobles nous, petitíssimes obres d’art que perduraran durant temps en el meu lloc vital, s’han d’escollir, fer o comprar. Tota una odissea!
I malgrat els canvis, entro a casa i tot segueix igual, més nou, però amb el mateix caire familiar que m’acull tant els dies d’eufòrica felicitat com els dies que m’arrossego pel terra de cansament.
I què és el que fa que tot em faci sentir aquell pis com la meva llar: la quantitat de petits records que pengen de la paret. Les fotografies, alguns viatges, els quadre, la mateixa música a l’estèreo i el mateix gerro de ceràmica al costat de la còmoda.
Però avui, després de tanta saviesa acumulada, em pregunto (si masses qüestions existencials en una tarda!) perquè la meva mare va escollir una foto meva estan enfadada. La gent “normal” posa a les seves criatures somrient i en canvi jo surto en la imatge en meitat d’una festa amb cara de pocs amics.
No, encara que us ho penseu no és broma típica dels dadaistes, sinó que segons els meus progenitors és un art valuós. Demostra que en aquesta vida pots estar en moltes situacions, envoltades de les millors coses però l’ésser humà és un insatisfet permanent.
I tot i que estic enfada la foto és bella en si mateixa, capta una part de mi, de la gent que m’envolta, de tot una mica.
Això és art? Doncs resulta que si. No va introduir-se Velàzquez en el quadre de les Menines, i a Duchamp se li va exposar la Font (un wàter), doncs al meu avi, autor de la fotografia, se li ha donat un cert reconeixement al penjar-la.
I classificar el que és art del que no ho és, és una tasca difícil. Estudiosos converteixen un petit objecte en un valor social. Destrien el bon gust del gust recarregat i etiqueten allò pel que s’ha de pagar i allò que ho has de regalar el primer que passa.
Però en la meva modesta opinió, és art allò que parla del seu temps, tant si és innovador com si és històric, allò que té alguna cosa màgica, un secret per descobrir. Allò que realment desitjaries mirar només quan t’acabes de llevar i encara no t’has pres el preuat cafè amb llet. Però jo no sóc una historiadora de l’art i per tant m’haig de guiar per la meva intuïció i per la documentació constant.
