Últimament tinc un neguit. Una necessitat urgent, ganes d’autodefinir-me, d’expressar el meu malestar al món. Trencar barreres, convencions, cridar i fugir i sobretot colpejar. No un atac brutal sinó un cop d’atenció a aquelles persones que s’amaguen, que no saben qui són, que imiten als altres, aquelles que volen imposar la seva voluntat als més dèbils, els que es queden xerrant en mig de carrer, les que entren a l’ascensor i es posen al davant dificultant que els últims que arriben puguin entrar, les persones xafarderes, tots aquells que viuen el dia a dia sense mirar-se al mirall i veure el que fan, sense reflexionar cada petit gest que ha pogut provocar un terratrèmol.
Si costa definir-me avui, segurament que demà i dintre d’uns anys. Com poden acceptar una definició de cultura?
Per mi la cultura és la manifestació de que cada persona vol expressar. Avui, per mi és molt personal i segurament demà serà de conjunt, i passat institucional...cada dia un món. Cada dia un sentiment predominant, cada dia una necessitat urgent.
Si costa definir-me avui, segurament que demà i dintre d’uns anys. Com poden acceptar una definició de cultura?
Per mi la cultura és la manifestació de que cada persona vol expressar. Avui, per mi és molt personal i segurament demà serà de conjunt, i passat institucional...cada dia un món. Cada dia un sentiment predominant, cada dia una necessitat urgent.
