Els rodamóns són les persones que viuen al límit de les nostres pors. Viuen sense casa, menjar o feina estable, conviuen amb la pobresa més extrema i la riquesa més insolidària dels que els envolten.
A Sabadell hi ha dos sense sostre que dormiten a l ‘Immaculat cor de Maria, davant de l’Ajuntament. Es passen el dia asseguts en el portal de La Caixa, dediquen somriures a la gent gran, i enraonen amb els nenes de l’Escola Pia, un dels centres més distingits de la ciutat.
Entre ells existeix una mena de codi màgic, el futbol i l’escola són els temes que els uneixen, les rialles es dibuixen en el rostre de tots dos, fins que arriba la mare, pare o mainadera que els mira amb desaprovació i renya als nens per mantenir un contacte anti- estamentari.
El rodamón els hi guinya l’ull, sabent que demà tindran cinc minutets més per xerrar. El nen torna a casa seva amb un misteri els ulls, aquell amic viu sense res, enfrontant-se al dia a dia, sense normes, deures o obligacions. És quasi un heroi.
Però el que queda sota la protecció de l’església sap que no és un heroi és una lacra social, una persona que s’enfronta al món i té totes les cartes per perdre la batalla.
Algú que viu en els límits, que lluita cada dia, que disposa del seu carisma i saviesa per sobreviure, això són els vertaders herois, no els homes amb capes vermelles i calçotets per sobre dels pantalons que compten amb els superpoders i l’acceptació social per lluitar contra el dur món.
Agradecimiento: a los de siempre
Fa 2 anys
