La perversió, això és el que em recorre pel cos quan penso en coses poc ètiques o educades. I si avui no hi vaig? I si ara s’entrebanqués? Imagina’t si s’ha posat malalt? Què faria si avui em quedés sola a casa? Ojalà no ho pugui fer?
En realitat aquestes són les minúcies que es materialitzen a la meva ment quan penso en coses perverses.
Jo, que odio la sang, que em marejo només de veure-la vaig presenciar una pràctica de biologia on obrien a un pollet indefens de dalt a baix i utilitzaven les agulles per lligar-lo al seu terrible destí. I tot i que sembli monstruós tal i com ho expliqui no vaig patir, darrera la càmera no era jo mateixa, sinó una informadora que a través de la morbositat i el dolor creava un reportatge fotogràfic digne dels més gores.
Però el problema no és ser pervers, sinó que arribis a experimentar l’absència de consciència. Quan en la teva ment no existeix cap mecanisme, per molt tard que sigui, que t’adverteixi que allò no és adequat.
I per això, de vegades un petit somriure es dibuixa en el meu rostre fruït d’una perversió, normalment gràfica, que ha creuat pel meu cervell deixant una imatge impactant i irònica. I jo gaudeixo d’ella, fins que algú em pregunta: de què rius?
- de res, de res. Tu no ho entendries!
I en certa mesura és veritat perquè ella no comparteix els meus límits, ni pot arribar potser a considerar si allò és pervers o simplement avorriment.
Però mentre pugui, de tant en quan, un somriure sorgirà i deixaré que la meva ment creui el límit imposat per aquesta conservadora societat.
